A Espanya la mentalitat inversora és molt diferent de la del món anglosaxó. El 80% dels actius dels espanyols s’assigna a inversió en immobles, o sigui habitatge principal i altres immobles.
Menys del 20% s’assigna a actius financers, com per exemple accions cotitzades o no, fons d’inversió, plans de pensions, assegurances de vida, dipòsits, etc.
La cultura empresarial anglosaxona és molt major i per tant dipositen la meitat dels seus actius en accions d’empreses cotitzades o no, sigui directament o via fons d’inversió.
Això és a causa de la tradició emprenedora i a què la majoria de la població té clar que l’únic motor que mou el país i que els pot portar al benestar és participar d’una manera o altra a la creació de riquesa de les empreses.
En canvi a Espanya existeix una cultura empresarial menor i una major confiança en les activitats laborals que depenen de l’estat, menys liberal i més intervencionista que al món anglosaxó.
Un altre aspecte que fa que els espanyols estiguin sobre exposats als immobles són els disgustos que ha donat el sector financer últimament.
A la banca no li agrada la volatilitat perquè fa marxar als clients, i per això ofereixen tota mena de productes estructurats per reduir-la. Confonen variació del preu amb risc. Per això l’obsessió de la banca de vendre aquests productes de baixa volatilitat.
Al final doncs l’inversor a Espanya pensa que és molt més arriscat invertir en borsa que en productes bancaris menys volàtils o en immobles. Però la veritat és que aquests productes s’han anat comportant de manera mediocre durant els últims anys. I no cal parlar de preferents, etc. Tots sabem com va acabar.
Tot això ha portat al fet que un 90% dels actius estiguin invertits en immobles o actius del mateix negoci personal.
Jo em quedo sense paraules en veure aquestes xifres. Als estats units per exemple el 45% està en actius financers. Del 10% fins al 45% hi ha molt camí per recórrer.
Un correcte equilibri patrimonial hauria de moderar la inversió en immobles i potenciar la financera als nivells americans. Un pis no genera riquesa, ho fan les empreses, i l’inversor ha d’aprendre a beneficiar-se d’això.
Si l’inversor a Espanya encara no ho ha après, ja ho aprendrà quan la pensió de jubilació sigui minsa.
Aquí es canalitza a la massa a invertir en pisos i com a molt en productes estructurats per controlar el “risc” de la borsa.
als EUA es prohibeix vendre aquests productes exòtics i es canalitza a l’inversor minorista a invertir en renda variable a llarg termini, ensenyant que la volatilitat és el preu a pagar pel rendiment i que no vol dir necessàriament risc.
Allí la idea normal és que invertir en borsa és invertir en el futur de les empreses.
Està clar que si tens diversos immobles, els pots llogar i treure un rendiment, però el que no es pot fer és concentrar el 90% del patrimoni en el mateix risc. Perquè m’entenguis, risc geogràfic, local, país, cicle econòmic de l’immoble, risc d’impagaments, manteniments, impostos, etc.
Llegeix [com de rendible és la inversió en immobles].
Diversificar adquirint parts de negocis de diferents llocs del món és molt millor que comprar un pis i un apartament. El món empresarial està format per ens jurídics adaptatius als canvis.
Manca cultura financera i es nota quan veus com està diversificada la inversió a Espanya.
S’ha de començar a invertir en inversions financeres a tot el món i entendre que la volatilitat no és igual a risc, risc és no saber que fas, és comprar una acció i esperar assegut. La volatilitat que tu pots acceptar dependrà de les teves condicions personals, però mai ha de ser entès com a risc si tens una bona cartera ben diversificada a llarg termini.
I tu també estàs sobre exposat als actius immobiliaris? Comenta aquí sota.
Si t’ha agradat comparteix a les xarxes i recorda fer like a la pàgina de facebook.